EDITORIAL

Contenido disponible en: Spanish

logo libro
Nº 41 (2a.època) 26/11/2014
URLwww.ambitsaaf.cat
ISSN: 2339-7454
Copyright ©
Editorial

UNA ALTRA ESCOLA ÉS POSSIBLE 

 

Joan Serra Capallera
Director d’ÀÁF Àmbits de Psicopedagogia i Orientació

Coincidint amb l’edició digital d’aquest nou número (ja el 41!) d’ÀMBITS DE PSICOPEDAGOGIA I ORIENTACIÓ, s’ha iniciat un procés de recollida de signatures per tal de presentar una Iniciativa Legislativa Popular per una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva i coeducadora. El convenciment que impregna la iniciativa: els ideals d’una escola democràtica, comprensiva i humanista, han acompanyat també el trajecte de la nostra proposta editorial. Son camins creuats i compartits amb totes aquelles i aquells per a aquí, com afirmava amb rotunditat Christian Laval, “l’escola no és una empresa”[1].

El traç de la línia divisòria entre una educació al llarg de la vida com a objectiu universal d’una educació compensadora i adaptativa, i la universalització d’un model de professionalització per a tots com a formació laboral continuada, és francament fi, però el matís que diferencia una opció de l’altra és altament significatiu. Suposa, d’arrel, una diferenciació ideològica i política marcadament clara: entre la submissió dels sistemes educatius a la lògica actual del mercat laboral -aquella que segons Sennett acaba “corrompent el caràcter”[2]– i la radicalització de l’escola i de l’ensenyament no banal per “fer alguna cosa que canviarà les lents a través de les quals hom veu el mon”[3], afavorint així l’emergència del pensament crític i el dret a una ciutadania digna i responsable.

Sens dubte, les dues bandes d’aquest fi traçat configuren models educatius clarament diferenciats, tant a nivell de les finalitats i dels objectius educatius, com de la interpretació de la construcció del desenvolupament i la identitat personal.

En un moment en el que els processos de transició escolarització–vida adulta han deixat de correspondre’s al vell ideal de l’escola pública de la revolució industrial segons el qual, l’accés a l’educació garantia l’accés a una millora en la condició social de la persona,  debatre sobre els dos models no suposa només confrontar les virtuts de la privatització del sistema i la presència de les empreses privades en la concreció del model, i la universalització de la funció i la gestió pública de l’educació com a dret fonamental, sinó que evidencia també una diferent concepció sobre com actuen els processos educatius en el desenvolupament personal i el paper del subjecte en aquests.

Individualitzar l’acció educativa, centrar l’eix tant de l’acció com del seu resultat en la capacitat del subjecte per respondre satisfactòriament a les exigències de les tasques d’aprenentatge, equival a atorgar un paper preponderant, i quasi exclusiu, a les seves característiques (bé siguin socials o neurològiques); llavors, els processos educatius queden en segon terme. L’acció educativa s’encamina així a assistir els dèficits, o bé a fer excel·lir el potencial individual. En un i altre cas, és l’individu, la seva individualitat, la seva “capacitat” (econòmica, biològica, cultural…) la que assumirà les regnes del seu desenvolupament: l’educació sotmesa a les exigències del mercat i a l’exaltació de la individualitat.

Davant la professionalització per a tots com a ideologia i emblema d’una pretesa revolució de l’escola i d’un model en el que els “privilegis” i “característiques” individuals -bé siguin de bressol o de base cognitiva-, la convicció a la que feia esment és que una altra escola és possible i que més enllà de les necessitats personals específiques dels nens i nenes que poblen les nostres escoles –a les que se’ns dubte cal donar resposta-, l’aprenentatge, i per tant el desenvolupament, és el resultat de la interacció intencional en contextos socialment definits.

L’educació entesa com a procés social públic, laic, popular, democràtic, inclusiu i coeducatiu, tal com mencionàvem al començar aquesta editorial, és quelcom que, malgrat la presumible evidència del que aquests conceptes comporten, convé anar-nos-los repetint per a no perdre l’horitzó de l’equitat i la inclusió social.

Novembre 2014

_____________________________________________________________________

Notes:

[1] Christian Laval, “L’école n’est pas une entrepise”, 2003.
[2] Richard Sennett, “The Corrosion of Character: The Personal Consequences of Word in the New Capitalism, 1998.
[3] Neil Postman, “The End of Education”, 1995.