LA QUALITAT DE L’ORIENTACIÓ EDUCATIVA DELS JOVES DE 12 A 16 ANYS A CATALUNYA. Situació actual i desafiaments

Contenido disponible en: Spanish English

logo libro
Nº 43 (2a.època), novembre 2015

URL: www.ambitsaaf.cat
ISSN: 2339-7454
Copyright ©
Psicopedagogia i orientació

 

Màrius Martínez[1]
Laura Arnau
Marta Sabaté
Universitat Autònoma de Barcelona

 

RESUM

Quina és la situació de l’orientació acadèmica i professional que es fa a l’ESO a Catalunya? Quins són els principals desafiaments? Per respondre a aquestes dues preguntes es va conduir una recerca a través d’una enquesta a més de 100 centres de secundària de Catalunya, públics i concertats. A partir de la situació actual de l’orientació es delimiten cinc punts forts, cinc dificultats i cinc desafiaments per construir un model d’orientació per a l’ESO a Catalunya.

Paraules clau:
Orientació, Tutoria, Adolescència, Treball en xarxa

ABSTRACT

Which is the situation of academic and vocational guidance in secondary schools in Catalonia? Which are the main challenges? To answer these questions a research was conducted through a survey to more than 100 secondary schools. Starting from the current situation, five strengths, five weaknesses and five challenges are underlined as the basis to build a guidance model for secondary schools in Catalonia.

Keywords:
Orientation, Tutorship, Adolescente, Networking

 

1.- INTRODUCCIÓ

L’Educació Secundària Obligatòria hauria de configurar una base comuna d’orientació per a que tot l’alumnat afrontés les transicions i escollís un itinerari futur amb raonables garanties d’èxit. Ajudar a concretar aquest itinerari és una tasca compartida, continuada, intencional i planificada que ha de procurar optimitzar el desenvolupament global de l’alumne en vistes a la seva realització personal, social i professional futura tot definint, de manera participativa i reflexiva, un projecte acadèmic i professional. Aquesta és la feina de l’Orientació Acadèmica i Professional durant l’ESO.

L’administració de tests, les xerrades informatives i les visites, programades al final de l’ESO, no són suficients per a que tots els alumnes puguin elaborar aquest projecte. Si bé tots els centres s’esforcen per orientar l’alumnat en acabar l’ESO, els itineraris dels joves dels 12 fins els 16 anys són en termes d’èxit/fracàs educatiu, d’acreditació, de qualificació i d’inserció laboral poc encoratjadors, més encara, en un context en el que desitjablement caldria posar les bases per a la formació al llarg de la vida.

El marc normatiu actual no permet identificar un model d’orientació clar per als centres i, tot i que en els darrers dos anys s’està incidint en la formació dels orientadors dels centres en base a projectes de centre, encara no hi ha un referent normatiu clar que ajudi a definir la finalitat de l’orientació i com ha de concretar-se. En el context espanyol l’horitzó és preocupant en plantejar els itineraris diferenciats a partir de tercer de l’ESO en funció del rendiment acadèmic augmentant perillosament el risc de pèrdua d’equitat per a aquells alumnes en situacions més vulnerables. La dualització dels itineraris, d’acord amb la literatura internacional, acaba generant desigualtats.

Tenint en compte aquest context la recerca que es presenta en aquest article, finançada per la Fundació Jaume Bofill i per l’ICE de la UAB (Martínez i Arnau, 2015), intenta donar resposta a algunes preguntes: Quin és l’estat de l’orientació als centres de secundària? Quines pràctiques d’orientació s’apliquen (quina visió tenen els professionals de l’orientació, quins models la concreten, quines metodologies, accions i recursos es fan servir i quins són els agents implicats)? I, finalment, en base a quins referents, indicadors i estàndards s’estructuren?

A Catalunya no hi ha estudis recents que hagin aportat evidències de les pràctiques i visions de l’orientació als centres educatius, que permetin avançar en la delimitació de necessitats d’orientació primer i d’un model operatiu després. Cal saber en primer lloc doncs com està l’orientació als centres en aquesta cruïlla per a poder prendre decisions i articular un model o una proposta d’orientació. Si no es clarifica un model d’orientació per als centres de secundària de Catalunya, l’alumnat amb menys recursos personals, familiars i de l’entorn tindrà molt més risc de fracassar en la formació inicial i en la configuració d’un projecte formatiu i professional de futur.

2.- MÈTODE

El treball que es presenta en aquest article es centra en el primer dels dos grans objectius de la recerca:

 Identificar, caracteritzar i classificar les pràctiques d’orientació que es desenvolupen als centres d’educació secundària a Catalunya, per tal de descriure amb evidències les seves característiques, fortaleses, debilitats i oportunitats.
♦ Aportar elements que permetin delimitar un model d’orientació acadèmica i professional que afavoreixi les transicions sobre la base del marc referencial internacional i que alhora s’ajusti a les característiques del nostre país.

L’estudi es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra representativa (aleatòria i estratificada per titularitat i zona d’ensenyament) de centres i professionals d’Ensenyament Secundari de Catalunya. La població de l’estudi està representada pels equips directius (en aquest cas, directors/es i coordinadors pedagògics), els tutors/es de tots els cursos de l’ESO (12 a 16 anys), i els orientadors/es dels Centres de Catalunya que imparteixen estudis de l’etapa d’Educació Secundària Obligatòria (ESO).

A cada centre seleccionat es va enviar un qüestionari electrònic, durant els mesos de març-maig del 2013, amb la petició que fos contestat de manera individual i autònoma per el director/a, el responsable pedagògic, un tutor/a de 1r i un de 2n cicle i a l’orientador/a (cas que el centre en disposés).

Un total de 123 centres i de 364 professionals de secundària de tot Catalunya van participar en l’estudi, el que suposa el 74,54% del total de centres convidats (165).

 

3.- LA SITUACIÓ A CATALUNYA EN RELACIÓ A ALGUNS REFERENTS INTERNACIONALS

3.1. Cinc trets que caracteritzen l’orientació a Catalunya

Es presenten cinc elements clau, com a síntesi dels resultats:

1- Diversitat d’agents i de funcions. El tutor com a figura clau. L’orientació als centres de secundària de Catalunya sembla descansar sobre el tutor. Professionals sense una formació específica d’orientació que disposen només de l’espai de l’hora de tutoria setmanal amb el grup classe. Té el reconeixement unànime dels altres . professionals del centre que no es tradueix però en una millora de les condicions de treball (formació específica, reduccions de càrrega lectiva, reconeixement salarial). Els orientadors, part del cos docent, amb una dedicació insuficient a l’activitat orientadora, tenen encara una feble definició de les seves funcions com a orientadors. El professorat es dedica fonamentalment a l’orientació acadèmica a la classe de manera poc vinculada a un pla d’orientació. Els professionals externs al centre que col·laboren en l’orientació de l’alumnat com també els equips directius realitzen puntualment algunes accions orientadores generalment sense una distribució planificada de funcions i tasques. Finalment, la percepció general és que la implicació de les famílies en el procés d’orientació és elevada, si bé cal tenir en compte que les actuacions en les que participen són puntuals i es concreten fonamentalment en l’acolliment i les entrevistes.

2- Accions d’orientació a la tutoria que s’intensifiquen a quart de l’ESO
: El gruix d’accions d’orientació es realitza sobretot a l’hora de tutoria a partir d’accions individuals. L’hora de tutoria es fa servir per a moltes altres activitats desplaçant, dins d’aquesta franja horària el pes que l’orientació hi podria tenir.

La distribució temporal de l’orientació als centres presenta una realitat dual: mentre que l’orientació acadèmica es distribueix al llarg de tota l’etapa – per les dinàmiques d’ensenyament i aprenentatge- l’orientació professional es centra sobretot a quart curs de l’ESO i s’activa sota demanda. Això dificulta realitzar accions de prevenció i afavorir que tot l’alumnat desenvolupi el seu projecte professional.

En relació a l’accés a l’orientació i a les possibilitats de desenvolupament d’un itinerari satisfactori, segueix essent un element d’anàlisi el fet que un 13% dels enquestats declari que es fan grups homogenis en funció dels nivells de rendiment. Aquesta pràctica no és congruent amb els procediments emprats als països de referència que generalment opten per l’heterogeneïtat en els grups, posant l’èmfasi en la individualització de l’ensenyament i de l’orientació.

3- Activitats puntuals amb poca presència de l’orientació al currículum: L’orientació segueix essent una pràctica perifèrica al currículum. Les activitats d’orientació es vinculen més a les accions individuals (entrevista) o grupals puntuals (xerrades, visites) que a les activitats continuades i integrades o infusionades al currículum de formació. Menys de la meitat dels centres declaren incorporar continguts i activitats d’Orientació Acadèmica i Professional en els continguts i activitats ordinàries de les diferents matèries del currículum.

4- Bona coordinació d’accions però manca d’evidències i d’un lideratge clar: La percepció del nivell de coordinació de l’orientació als centres és globalment alta i la majoria dels enquestats considera que hi ha coordinació de centre i unes directrius generals a partir de les quals s’emmarquen i es desenvolupen les accions d’orientació. Malgrat això, s’evidencia un cert desconeixement de les accions que cada professional desenvolupa i una manca de claredat en la distribució de rols i funcions orientadores. Les accions d’orientació estan poc formalitzades i documentades en la seva definició (el projecte) i en els resultats del seu seguiment (avaluació).

5- Visió critica de l’orientació: necessitat de més formació i més col·laboració entre els agents: Malgrat que la satisfacció expressada – en relació a l’orientació que es fa als centres – és elevada, existeix una necessitat força consensuada entre els diferents professionals enquestats de millorar la competència dels professionals que fan orientació a través de la formació continuada. Es destaca la importància de la formació específica en orientació per a tutors i per al professorat en general i la de professionalitzar la seva tasca orientadora, aspecte concordant amb les tendències internacionals identificades.

3.2. Cinc punts forts i cinc punts febles

Els principals punts forts que presenta l’actual sistema d’orientació a Catalunya es podrien resumir de la següent manera:

1- Ingent tasca dels tutors de grup que desenvolupen el gruix de la tasca orientadora. Definir la seva tasca i dotar-la d’un horari específic ha ajudat a consolidar aquesta figura.

2- Inici en la formació i dinamització dels orientadors en base a projectes de centre. El Departament d’Ensenyament, en els darrers dos, anys ha iniciat la formació dels orientadors de centre vinculant aquesta formació al desenvolupament dels projectes de centre, amb la implicació de l’equip directiu.

3- Suport dels equips directius a la tasca orientadora. En general, els equips directius donen suport a les iniciatives d’orientació que es fan, tot i que aquestes accions són insuficients i, com ja s’ha dit, estan situades al final de l’etapa.

4- Percepció de satisfacció dels professionals respecte a allò que es fa. La satisfacció configura un estat d’ànim positiu i desitjable si bé cal buscar escenaris en els que s’augmenti la consciència de la necessitat de millora.

5.- Consciència de la poca presència de l’orientació al currículum i necessitat de formació. Complementari al punt anterior, els i les professionals són conscients que l’orientació no ha penetrat en el currículum i que per a que ho faci cal formació dels tutors i de la resta d’agents que han de participar en aquest procés. Per a que tinguin protagonisme els docents han de saber com incorporar l’orientació a la seva tasca.

Els principals punts febles

A continuació es presenten els cinc punts febles més destacats: 

1- Poca definició de les aportacions que els diferents professionals han de fer en base a un model d’orientació coordinat al centre i al territori. La normativa és vaga en aquesta qüestió. Tampoc existeix el marc que permeti definir com coordinar les accions dins i fora del centre. La participació de les administracions locals, que sovint són molt conscients de les necessitats d’orientació dels joves, és un element a considerar de manera específica.

2- Inexistència d’un model de referència que indiqui quin és l’objectiu de l’orientació i de la seva pràctica. Els professionals manifesten la seva pròpia desorientació sobre el que cal fer en aquesta matèria. Existeixen nombrosos recursos que no estan articulats ni organitzats en base a un model referencial i que sovint poden ser fins i tot contradictoris entre ells. No hi ha un desplegament normatiu que organitzi, reguli i fixi estàndards de qualitat per a l’orientació dificultant la seva posada en pràctica i la seva avaluació.

3- Poca integració de l’orientació al currículum. Si no es relacionen els aprenentatges curriculars amb la generació de projectes per part dels joves, no hi ha orientació de qualitat.

4- Poc protagonisme dels orientadors. Més enllà del suport a les situacions difícils, el temps que la normativa estableix de dedicació a tasques orientadores no s’acompleix en molts centres degut a la priorització d’altres necessitats docents que tampoc tenen cobertes.

5- Escassa documentació de referència clarificadora. Existeix molta documentació a la xarxa que no està articulada o estructurada. L’efecte pot ser contraproduent si no hi ha un element rector o clarificador de la finalitat i els objectius de l’orientació.

3.3. La situació a Catalunya en relació a alguns referents internacionals

En el context internacional, en general, els sistemes d’orientació estan força descentralitzats depenent majoritàriament de les administracions locals, centres d’ensenyament o de les oficines de l’administració de treball que acostumen a ser els òrgans executius, en alguns casos, servint-se d’altres proveïdors.

Cal destacar, en aquest context la centralitat de l’orientació en les polítiques públiques i la seva regulació i avaluació continuada. L’orientació, com a visió o model és quelcom central en el sistema educatiu, responsabilitat de l’administració pública amb la col·laboració d’altres agents.

El CEDEFOP (Sultana, 2004), ofereix una visió de síntesi en relació a les tendències d’orientació al llarg de la vida que poden ser un punt de partida per a establir criteris de qualitat de les accions d’orientació a Catalunya. Probablement no totes les tendències podran inspirar paràmetres de qualitat però són un element clau per a contrastar la situació dels diferents sistemes d’orientació i particularment per mirar l’orientació a partir d’una visió comparativa. La taula següent mostra els principals trets de la situació actual de l’orientació a Catalunya i apunta alguns dels elements que haurien de caracteritzar la situació desitjable en un escenari de futur proper:

Principals trets sobre la situació actual de l’orientació a Catalunya i la situació desitjable

cuadro 1 A4

 

cuadro 2 A4

cuadro 3E A4

cuadro 4 A4

cuadro 5 A4

cuadro 6 A4

cuadro 7 A4

cuadro 8 A4

cuadro 9 A4

cuadro 10 A4

cuadro 11 A4

cuadro 12 A4

cuadro 13 A4

cuadro 14 A4

cuadro 15 A4

cuadro 16 A4

cuadro 17 A4

cuadro 18 A4

cuadro 19 A4

cuadro 20 A4

cuadro 21 A4

cuadro 22 A4

(Taula 1: Principals trets sobre la situació actual de l’orientació a Catalunya i la situació desitjable. Font: Elaboració pròpia. Publicat a Martínez i Arnau: 2015)

 

4. ELS REPTES PENDENTS DE L’ORIENTACIÓ A CATALUNYA

Ja s’han destacat els aspectes més significatius que perfilen l’estat de l’orientació avui a Catalunya ara cal assenyalar breument els principals reptes que queden resumits en cinc punts:

1.- Redefinir els rols de cada agent per millorar-ne la coordinació i el lideratge: Igual que en un model de salut queda clar quina és la funció dels diferents professionals i també el concurs d’altres professionals no mèdics que contribueixen sense envair competències, en orientació caldria definir el paper de cada agent. En fer-ho, es poden definir les necessitats formatives que ajudaran a desenvolupar-los com també determinar els recursos que haurien d’estar disponibles a les xarxes, als centres i als territoris. És important doncs, promoure la professionalització i millora de la competència del professional que s’encarregui de l’orientació al centre (formació inicial específica i formació continuada), especialment tutors i professorat. L’orientador hauria de ser una figura nuclear amb funcions específiques, articulant i distribuint les tasques d’orientació al centre i coordinant les accions del centre amb serveis i recursos externs.

Amb els rols ben definits, es pot desenvolupar també el model de coordinació que optimitzarà la seva tasca i definir lideratges col·laboratius en l’orientació tant al territori com al centre.

2.- Estendre les accions d’orientació durant tota la Secundària: Orientar és una tasca que cal perllongar durant tota la secundària. Cal incrementar les accions d’orientació professional abans de quart d’ESO i vincular-les a les d’orientació acadèmica. Quan un jove va definint el seu projecte formatiu ho fa en connexió amb les seves expectatives i aspiracions professionals i no es poden deslligar.

3.-Ampliar l’accés a l’orientació de tot l’alumnat i fer-lo protagonista: L’orientació hauria d’estar adreçada a totes les persones, no només aquelles que presenten dificultats, i articulada a partir d’activitats grupals continuades al llarg de l’etapa. Cal, doncs, allargar i ampliar l’accés a l’orientació: garantir l’equitat en l’accés a l’orientació de tot l’alumnat al llarg de tota l’etapa i ampliar els serveis, els recursos (incloent aquells que estan disponibles en línia, l’ e-orientació) i les oportunitats, independentment del nivell de rendiment. És essencial, promoure el treball preventiu i dialògic amb grups i potenciar el rol dels propis orientands a partir de processos d’orientació i col·laboració entre iguals.

4.- Integrar l’orientació als continguts curriculars i connectar-la al territori: Orientar a través de programes, orientar en el marc de cada assignatura, orientar fora del centre i orientar a persones i grups són qüestions clau per poder anticipar-se a la desorientació que presenten massa joves quan arriben als 16 anys i se’ls acaba l’escolaritat obligatòria i, per tant, el vincle amb un professional educatiu. Els instruments per organitzar una sessió d’orientació o una activitat són valuosos però insuficients. Calen programes que es puguin aplicar mentre es fan matemàtiques o socials o química o llengua, que connectin la matèria amb l’entorn, amb el món de la formació post obligatòria i de les professions.

5.- Necessitat de dotar la tasca orientadora de protocols de regulació i d’avaluació per assegurar-ne la qualitat: Cal disposar d’evidències que permetin verificar que l’orientació és exitosa i per això és necessari institucionalitzar un seguiment documentat de l’activitat orientadora. Disposar de dades de centre, de territori i de país és imprescindible per fer-ho. Els centres poden tenir petits equips de dades que pugin analitzar regularment (per trimestres i cursos acadèmics) la bona marxa de l’orientació, la prevenció de l’abandonament i del fracàs i la no acreditació així com el seguiment dels itineraris de l’alumnat en els ensenyaments post-obligatoris. Disposar d’aquestes dades i contraposar-les de manera constructiva amb el pla d’orientació és el que permet incorporar mecanismes de reajustament i millora que permetin assegurar-ne la qualitat. Les dades són encara un desafiament pera a l’administració local i de la Generalitat però també els centres han de disposar de mecanismes propis d’obtenció i anàlisi de dades.

 

___________________________________________________________

Nota:

[1] Professor titular d’Orientació Professional. Departament de Pedagogia Aplicada. Facultat de Ciències de l’Educació. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici G6-265. 08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès. Marius.martinez@uab.cat

Referències Bibliogràfiques

Calero, J. (2006). Desigualdades tras la educación obligatoria: nuevas evidencias. Madrid: Fundación Alternativas.

CTESC (2011). Informe sobre el risc de fracàs escolar a Catalunya. Col·lecció estudis i informes; 26. Barcelona: Consell del Treball Econòmic i Social de Catalunya.

European Lifelong Guidance Policy Network (2010). Lifelong Guidance Policy Development: A European Resource Kit.

Martínez Celorrio, X. i Marín, A. (2011). Educació i mobilitat social a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Martínez, M.; Arnau, L. (2015). Després de l’ESO què puc fer? Diagnosi i propostes per a l’orientació educativa de 12 a 16 anys. Informes breus, 56. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/613.pdf [data de consulta: maig de 2015].

Martínez, M. i Pinya, C. (2012). Els Instituts – Escola. Aspectes organitzatius, curriculars i d’orientació. Col·lecció documents núm. 21. Barcelona: Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu – Institut de Ciències de l’Educació – UAB. http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Home/Consell%20superior%20d’avalua/Pdf%20i%20altres/Static%20file/documents21.pdf [consulta: febrer de 2015].

Sultana, R. G. (2004). Guidance Policies in the knowledge society. Luxemburg: CEDEFOP – Office for the official publications of the European Communities.

Sultana, R. G. (2008).From policy to practice. A systemic change to lifelong guidance in Europe. Cedefop Panorama series, 149.

Correspondència amb l’autor: Marius Martínez. E-mail: Marius.martinez@uab.cat


Amb aquesta aportació estàs col·laborant a mantenir el projecte ÀÁF_Àmbits de Psicopedagogia i Orientació

També pots ampliar els avantages d’usuari/a i la teva col·laboració fent una SUBSCRIPCIÓ anual.